Espectacles

Després de tot El meu nom és Hor Acrometria

Després de tot

Explicació d’una saga

El nou projecte artístic de la companyia explora el gènere literari de les sagues i ofereix un format escènic anàleg. Fa un treball exhaustiu i contemporani sobre la dramatúrgia del circ, situant-lo com un dels principals centres de recerca, jugant amb diferents llenguatges escènics i explorant-ne la capacitat narrativa. Després de tot, una tragicomèdia que imagina un futur des del qual podem mirar i llegir el nostre present.

Imaginem que els personatges de l’obra són els artistes de la Companyia Psirc, que viuen amb la família i la comunitat en un pantà. L’espai escènic, que és el mateix a cada espectacle, està dissenyat als afores de qualsevol civilització; un paisatge en extinció que Google probablement situaria en un extrem del món, on la vida es redissenya cada dia.

El pantà és la metàfora d’aquest territori exòtic i liminal. Un llindar entre allò que és passat i el que vindrà, un territori on hi ha històries de relacions humanes. Després de tot, parla de la quotidianitat de les existències concebudes a partir del marge.

La saga consta de cinc espectacles de diferents formats, tots interpretats en directe. El conjunt de les seves històries, que constitueixen l’arc final de la dramatúrgia, està compost de quatre episodis i culmina amb l’obra titulada Després de tot, la pel·lícula.

Els EPISODIS són peces independents d’uns 50 minuts, sense ordre cronològic. Estan concebuts com a spin-off de l’obra titulada Després de tot, la pel·lícula. Cada capítol s’endinsa en un personatge per explorar la seva dimensió tràgica i mitològica. Se centren en cadascun dels protagonistes principals de la saga, intentant esbrinar qui són aquestes persones, quin és el seu passat, on sembla que viuen, què fan, què els preocupa, quin serà el seu futur…

Després de tot, la pel·lícula no és una pel·lícula. És un directe i en gran format. És el nucli narratiu de la saga, que connecta totes les històries de Després de tot. Té una durada aproximada de 75 minuts i requereix la participació de extres de fora de la companyia per explicar la creació de la comunitat i la seva evolució.

Quin gest faries si fossis l’últim ésser humà a la Terra?

De quan Zeus es va fer vegà, els malsons de la mort i les mosques salvatges

Zeus va robar un ou de cigonya blanca per fer una truita de quinoa. La comunitat d’activistes europeus establerts en els aiguamolls de la zona han reprovat l’acte vandàlic per seu un atemptat contra la natura.

Benet, àlies Zeus, expert en el maneig de destrals i conegut en el món intel·lectual pel seu famós cinema ambulant d’estiu anomenat Cinemas Zeus, és un creador circense de cinema experimental turmentat per la culpa i la por a la pèrdua. Zeus necessita que la comunitat el perdoni costi el que costi pel robatori dels ous de cigonya i com a esquer infal·lible els ha convidat a veure una sessió especial de l’única còpia original que existeix en el món de la pel·lícula Mary Poppins. Aprofitarà l’ocasió per ficar amb calçador el seu últim curtmetratge de cinema d’autor i demostrar a l’audiència que encara és un gran llançador de destrals impactant amb l’estrena mundial del seu número de les mosques salvatges.

De quan Alexa, la seva roba d'Humana i el número de ventriloquia

Wanja va començar a parlar als 12 anys, mai ningú va dubtar de la seva intel·ligència i sempre va haver-hi l’esperança que algun dia ho podria aconseguir. Però mai ningú va poder imaginar que ho faria a través del seu ninot preferit: un bebè d’origen africà anomenat Teté.

Des de molt petit, tots sabíem que Wanja col·leccionava secretament imatges d’arxiu dels millors ventrílocs del món, no obstant això, mai va ser bo en la matèria. De fet, era pèssim. Almenys amb el temps va aconseguir parlar com un poeta. Els seus pares i el seu germà Prometeu saben que ell vol ser ella, habitar l’existència amb la seva ànima de dona i viatjar a Silicon Valley per a triomfar amb el seu espectacle de ventrilòquia de Teté i la cigonya. A Wanja li travessa un estrany desig d’alienació, de renúncia de si mateix per a donar-se plenament a un tot exòtic i diví liderat per l’entitat tecnològica més antiga del planeta: Alexa.

De quan Artemisa i el leviatà del pantà

Anna, àlies Artemisa, coneguda actriu dels anys noranta, és la dramaturga i directora de la incendiària peça de circ contemporani: L’últim show, Un peix anomenat Caronte. L’espectacle més esperat de l’estiu per tots els turistes borratxos, europeus i xinesos que viuen encallats en el temps de l’oci i els aiguamolls de la zona. Anna i el seu company de vida, Benet, el creador de Cinemes Zeus, després de participar en la majoria de les revoltes socials del segle XXI, i cansats del triomf de la civilització, van decidir criar als seus dos fills entre insectes, culebres i paràsits de tota mena. Sempre han preferit que als seus fills els matés abans una mofeta que continuar sostenint qualsevol tipus de pèrdua de contacte amb la realitat. Artemisa fa temps que ha deixat de caçar. Des que és mare, necessita recuperar urgentment la seva força de deessa.

Ara que els seus fills Wanja i Adrià són joves, Anna està pensant a abandonar la comunitat i els horts de Permacultura. No sap si aquesta nit, davant la ferma mirada dels espectadors, tindrà la força necessària per a lluitar contra el Leviatà que travessa la seva ànima i viu vigilant-la sota les tèrboles aigües del pantà.

Episodi
De quan Prometeu, els bitcoins i el martell de la mort

El Foc Diví, una substància amb finalitats terapèutiques feta amb plantes psicotròpiques i medicinals, el secret millor guardat per Benet, àlies Zeus, ha estat robada dels laboratoris de la comunitat pel seu fill Adrià, àlies Prometeu.

La substància és un psicoactiu que et permet ser millor persona sense tenir cap mena d’efecte secundari i de manera gairebé instantània, permet expressar-se com acabat de sortir d’una escola Waldorf. Adrià es fa dir Prometeu, El Ballarí. Tan sols mirar-te als ulls sap si inverteixes en bitcoins o no. Gràcies a aquest brètol, El foc diví és un hit a Silicon Valley. La seva ment brillant, enginyosa i civilitzadora, que fa possible el progrés de la humanitat, ha inventat “El martell de la mort”, un artefacte circense d’alt risc capaç d’estarrufar els pèls d’un porc espí.

Després de tot, la pel·lícula

Després de tot és la història d’una comunitat que intenta sobreviure en la perifèria de qualsevol civilització, un paisatge que probablement Google situaria al marge del món. Liderats per una família d’artistes, decideixen celebrar el sentit que ens dona l’esperança de viure cada nou dia. Envoltada per una vegetació salvatge i una tecnologia sense domatge que sembla sostenir una ànima que imita la vida, la comunitat intentarà resistir la fi de la seva era fent números de circ, muntant cinemes a la fresca, trobades intel·lectuals i rituals guaridors. Davant una vida que no necessita de l’existència humana per a ser, a poc a poc anirà destapant-se tot allò que, com a ferida infinita, ens constitueix com a humanitat.

Per què després de tot ens obstinem a existir a tot arreu?

Fitxa artística

· A l’escena: Benet Jofre, Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Anna Pascual
· Dramatúrgia: Benet Jofre, Wanja Kahlert, Adrià Montaña, Anna Pascual i Rolando San Martín.
· Instal·lació/Creació de so i llum: PSIRC
· Fotografia: Francis Rodor, Julián Waisbord i Bernat Ripoll
· Producció tècnica: Benet Jofre i Wanja Kahlert
· Producció: Berta Pascual, Anna Pascual i Adrià Montaña

El meu nom és Hor

Fitxa artística

· Intèrprets: Wanja Kahlert i Adrià Montaña
· Idea original: Wanja Kahlert i Adrià Montaña
· Creació i dramatúrgia: Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Rolando San Martín
· Direcció: Rolando San Martín
· Titelles: Wanja Kahlert
· Disseny de so: Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Rolando San Martín
· Muntatge de so: Wanja Kahlert
· Il·luminació: Carlos Ferrer, Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Rolando San Martín
· Escenografia: Wanja Kahlert i Adrià Montaña
· Tècnica de so i llums: Guillem Gelabert
· Distribució: Amèlia Bautista
· Coproducció: Mercat de les Flors

L’espectacle

El meu nom és Hor és una peça de llarga durada (1h 10min.) que està basada artísticament en la poètica de la imatge que s’articula a través de les tècniques de circ i titelles. La rellevància del tractament escenogràfic i espacial resideix en l’ús constant de la il·luminació controlada en directe pels artistes. Les titelles coprotagonitzen l’espectacle. Són la metàfora d’una identitat perduda o que està per arribar, però són també l’alter ego dels nostres dos protagonistes.

En la peça veiem els dos artistes de circ Wanja Kahlert i Adrià Montaña de la companyia PSIRC, que apareixen a l’escenari per realitzar la gran proesa d’un espectacle de circ contemporani. En un sentit clàssic, ells són els conductors, els acròbates, l’alt i el baix, el portor i l’àgil, els pallassos, els performers… En definitiva, les persones, els humans, els artistes que protagonitzen el que passarà a la pista.

A través del cos, acrobàcies de risc, titelles inacabades, objectes, surrealisme i un inquietant joc de llums i ombres dirigit amb un luminòfon, dos artistes de circ expliquen una història basada en fets reals: un viatge a una cova desconeguda farcit d’humor àcid i d’imatges belles i sinistres que colpegen directament l’inconscient de l’espectador. Immersos en la foscor, el silenci i en una inquietant sensació de deliri, la cova es converteix en un temple, un teatre, un garatge, una pantalla, un mirall dins el mirall. Un espai on els protagonistes desdibuixen les fronteres del que són per lliurar-se generosament al públic, en un simulacre més de la seva existència.

Sinopsi

El meu nom és Hor és una història basada en fets reals protagonitzada per dos artistes de circ, Wanja (l’alt i forçut) i Adrià (el petit i àgil). Durant el procés de creació de l’espectacle, farts de llegir reflexions filosòfiques i postmodernes sobre la societat actual, van decidir fer una excursió al camp, a una zona on s’havia criat en Wanja, que la coneixia pam a pam. Però el més inesperat i sorprenent d’aquesta excursió va ser que van trobar una cova immensa que en Wanja desconeixia. Allí dins van succeir fets que difícilment es poden explicar amb paraules. Potser es van trobar amb les entranyes de les seves pròpies ombres?

La foscor, la pèrdua del sentit de l’espai i el temps, el silenci més absolut i la sensació de deliri van fer de la seva experiència en la cova un temple, un teatre, un garatge, una pantalla, un mirall dins del mirall, van crear un espai on poder desdibuixar les fronteres del que són per lliurar-se generosament al seu públic com un simulacre més de la seva pròpia existència.

“L’ombra deu el seu naixement a la llum”
John Gay

Notes dels autors

El meu nom és Hor, a través de la mirada espectacular del circ i l’humor àcid, mostra una arqueologia de les relacions humanes i es manifesta en escena com un inventari de gestos i accions plenes de bellesa que van ser abandonades a la intempèrie dels temps. L’espai escènic, el teatre o la carpa, pot ser la cova dels nostres ancestres o el desordre d’un museu, emocions emmarcades i atrapades en la seva abstracció, lluny del sentir dels seus cossos reals. Però és al mateix temps un refugi, un garatge on assajar la vida amb alguns trastos quotidians com cables elèctrics, endolls, cadires, titelles inacabades, llums que il·luminen parets i objectes d’un interior passat de moda, restes d’una identitat diluïda en el cansament. La consciència en Hor es multiplica, es fragmenta, està per tot arreu, desmembrada com un déu en desús, i, per recuperar els trossos d’aquest déu, l’espectacle s’articula al voltant del misteri de qui o què és Hor.

Acrometria

Fitxa artística

· Intèrprets: Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Anna Pascual
· Direcció: PSIRC
· Amb la col·laboració de: Roberto Magro, Johnny Torres i Alba Sarraute
· Técnica i escenografia: Benet Jofre
· Música original: Sofie Tuchscherer, Dalmau Boada, Marçal Calvet, Maria Cirici, Anna Pascual i Psirc.
· Disseny d’il·luminació: Óscar de Paz
· Vestuari: Marta Ricard
· Difusió: Lo Máximo. Elena Ros.

Sinopsi

PSIRC és el trio format per Anna Pascual, Wanja Kahlert i Adrià Montaña. Des del 2011, i amb una forta base en tècniques de circ i manipulació, exploren nous llenguatges acrobàtics molt íntims i creatius. El resultat va arribar el 2013 amb l’estrena d’Acrometria, el seu primer espectacle. Una peça plena d’energia, emoció i bon circ.

Acrometria és la història d’una trobada perturbadora. En l’escena, el cor s’expressa entre l’acrobàcia i la poesia. Emocional, metafòric i abstracte. En pocs minuts, el trio ens transporta al seu univers espectacular, divertit, lleuger i profund.

L’obra estudia la distància entre la psique i les realitats infinites. Un triangle al qual arriben diagonals pensatives, punts silenciosos, perpendiculars misteriores i cercles infinits. On es pot jugar a crear noves geometries humanes. És l’abraçada entre el risc bàsic i la ingenuitat de l’ànima. És geometria d’emocions.

Premis

· 2012 Premi Zirkolika a la Millor Companyia Emergent
· 2013 FAD Sebastián Gasch. Premi “Aplaudiments” a la Creació Emergent
· 2015 Espectacle Recomenat per la RED
· 2017 Premi de Circ Freiburger Leiter
· 2017 Premi FETÉN. Millor Espectacle de la Nit